Andreu Claret revela: «Me comí dos páginas de la revista Treball en un coche policial rumbo a la comisaría de Via Laietana»

Andreu Claret rememora la Caputxinada, un esdeveniment significatiu que va tenir lloc fa 60 anys, durant el qual estudiants i religiosos es van unir en la seva oposició al règim franquista. En una entrevista, Claret, que en aquell moment tenia 19 anys i estudiava Arquitectura, narra les seves experiències i reflexiona sobre la repressió exercida per la policia de la dictadura, caracteritzada per una ineficàcia sorprenent.

Nascut en l’exili a Ax-les-Thermes, França, Claret va arribar a Barcelona el 1964, atraït per l’idealisme de combatre el règim franquista. La seva primera impressió de la ciutat va ser desoladora: edificis coberts de brutícia i un ambient opressiu que contrastava amb les vivències que li havien relatat els anarquistes que visitaven la seva llar.

Després de matricular-se a l’Acadèmia Febrer, va adonar-se que els seus companys desconeixien la història recent d’Espanya, una revelació que li va provocar un gran desconcert. En aquest context, va participar en la Caputxinada, un acte que va reunir prop de 400 persones amb l’objectiu de reivindicar drets estudiantils i oposar-se al règim. Claret recorda haver entrat en un convent amb la sensació d’estar a punt de canviar el món.

Tot i que la seva intenció era d’aconseguir un canvi, la intervenció policial va transformar la manifestació en un esdeveniment memorable. Claret explica que, si no haguessin estat tancats per la policia, la Caputxinada no hauria tingut el mateix impacte històric. Entre els assistents es trobaven figures diverses, des de militants del PSUC fins a intel·lectuals respectats.

Aquesta acció de protesta va desencadenar represàlies, incloent la retirada de documents d’identitat i detencions. Claret va experimentar en primera persona l’arbitrarietat policial, recordant una detenció posterior en què va haver de menjar-se un exemplar de la revista ‘Treball’ per evitar problemes. Les seves vivències reflecteixen la brutalitat i l’ineficàcia del règim franquista, que sovint es manifestava de maneres grotesques.

Claret subratlla la importància de recordar i explicar la realitat de la dictadura franquista, destacant que l’opressió no només es tradueix en afusellaments, sinó també en una repressió quotidiana que afectava la vida dels joves. La seva reflexió conclou amb la necessitat d’educar les noves generacions sobre les dificultats d’aquell període, per tal de garantir que la història no es repeteixi.